Això, però, no sempre va ser així. Durant gran part de la història de la humanitat, l'experiència transcendent es referia a un contacte personal amb forces desconegudes, no deïficades, que podien ser experimentades individualment per cada persona.
En aquest article veurem quina era la relació amb la sacralitat en l'antiguitat prereligiosa prenent com a exemple els cultes de l'antiga Roma.
La idea de sagrat
Si busquem al diccionari el significat de la paraula sagrat, trobarem que aquest adjectiu té en primera accepció un significat marcadament religiós: "Digne de respecte i veneració com a dedicat a Déu i al culte diví". Però, a continuació, trobem dos significats que res tenen a veure amb la divinitat: "Digne del màxim respecte" i "Considerat com a inviolable".
Són aquests dos significats el que tractarem, ja que abans de l'arribada de les religions, la sacralitat no s'expressava com quelcom relacionat amb la divinitat, amb la religió i amb els seus misteris, sinó com quelcom que suscita una actitud complexa de reverència, d’admiració, d’atracció, de reserva, d’avidesa i, sovint, de terror.
Per poder parlar de sacralitat sense les connotacions religioses implícites en el terme "sagrat", Otto va utilitzar la paraula "numinous" (del llatí numen, presència).
Per a Otto, el numinous és la font externa d'una experiència que no es pot conceptualitzar, que no és sensorial i que sols pot ser evocada i despertada en l'interior de la persona: "una experiència no racional, no sensorial, un sentiment del qual l'objecte primari i immediat està fora del jo".
Per la seva naturalesa, el numinous no es pot definir en termes d'altres conceptes o experiències, i el lector ha de ser "guiat i conduït per la consideració i la discussió de la qüestió, a través dels camins de la seva pròpia ment, fins que arriba al punt en què "el numinous" per força comença a remoure en ell (...) En altres paraules, l'experiència del numinous, estrictament parlant, només pot ser evocada, despertada en la ment". (OTTO, 1917)
Les teories d'Otto tindran molta influència en el pensament del segle XX, especialment en Carl Jung i Mircea Elíade.
Els numina
La presència dels déus als antics relats de tot el món com els Anunnaki, els Elohim, els Theoi, i la seva posterior utilització per construir les religions, ens han esborronat les vivències transcendents més antigues que les religions, bé han qualificat de paganes, mites, llegendes, històries irracionals i puerils que sols persones bàrbares podríem prendre com a veritables, bé les han absorbit en els seus cultes.
Abans que el poble romà adoptés el panteó grec, que prové del panteó egipci, la seva religiositat estava exempta de mitologia. (BIGLINO 2024)
Els primers romans rendien culte a forces i éssers sobrenaturals de caràcter indefinit, no antropomòrfics anomenats "numina", del llatí numen, presència. Els numina estaven presents en cada acte de la vida quotidiana com, per exemple, els numina de l'habitatge familiar, els Forculus, que guardaven les portes; els Limentinus, que guardaven els llindars; Cardea, de les frontisses, etc. (Carrasco, Gaspar y Roig, 1864)
Es pensa que, en origen, la gent romana creia que un numen era un lloc en si, com ara una fusta, un riu, una font o una cova, un bosc, etc., i que aquest lloc era sobrenatural. A poc a poc, amb la influència de la religió grega, els numina van esdevenir presències espirituals que habitaven o protegien aquests llocs, per finalment, donar a aquests numina noms i característiques que, en molts casos, van començar a prendre forma.
Es creu que el poble romà no van construir temples ni estàtues fins passats uns dos-cents anys després de Numa Pompili (715-672 a.e.c.), per influència, principalment, d'etruscos i grecs. (URCULLU,1826)
Els lucus
El concepte de sagrat en el culte romà antic s'expressa molt clarament en els boscos sagrats, en llatí "lucus", molt probablement els primers llocs destinats al culte, anteriors a la construcció d'altars, petites capelles i, finalment, temples.
Els boscos sagrats eren molt abundants a l'Europa prehistòrica i el Pròxim Orient, però es troben a tot el món. Tenien un paper destacat en la mitologia i en la vida espiritual dels celtes, bàltics, germànics, antics grecs, pobles del Pròxim Orient, romans i eslaus, i també existien i existeixen, encara avui en dia, a l'Índia, el Japó i l'Àfrica Occidental.
La gent romana solia anar als boscos sagrats en dies festius, on podien ballar i prendre berenars, sempre que haguessin penjat ofrenes en les branques dels arbres, que així disposats es deien coronatos rams, perquè els adornaven amb les teniae de llana, lli o seda, les cintes de la qual podien després adornar les estàtues dels déus dins dels temples.
El respecte que es guardava als boscos sagrats va ser tal, que es considerava sacrílega la persona que tallés un dels seus arbres, si bé es podia fregar l'herba i podar les branques dels arbustos. Així mateix, els boscos sagrats van ser considerats asils, igual que els temples, on les persones perseguides per qualsevol motiu podien refugiar-se. (Carrasco, Gaspar y Roig, 1864)
En el seu estil d'apropiació de les tradicions "paganes", durant les Croades, era habitual construir esglésies cristianes en els antics boscos sagrats.
Les primeres divinitats a tenir contacte amb el poble romà van ser Vesta i Pal·les troiana. Aviat es van sumar Júpiter, el culte de la qual es va establir en el Mont Capitolino; Janus, el dels començaments i els finals; Mart, controlador del temps i de l'antic any del calendari, i finalment, Ròmul, fill de Mart, identificat amb Quirí, com a fundador de l'Urbs i de l'Estat.
Marc Anneu Lucà (39-65 e.c.) en la seva crònica de la Guerra civil, narra la tàctica habitual de Juli Cèsar de talar els boscos per facilitar el setge de les ciutats. Al Llibre III (399 ss) trobem la descripció d'un bosc sagrat, que des de temps antics no havia estat tocat.
El bosc, dedicat als déus bàrbars, als quals s'han fet sacrificis humans, és tan dens que no hi entren els llamps del sol, el vent no s'hi acosta. Les aus no s'atreveixen a posar-se a les branques, ni les feres a viure a les coves. La paura que incita és tal que els humans l'han cedit als déus i ni tan sols el sacerdot s'atreveix a accedir-hi.
Quan Cèsar ordena talar-lo, els soldats queden astorats i no s'atreveixen a profanar el lloc sagrat. Cèsar pren la destral i talla el primer arbre, dient als déus que si han de blasmar a algú que sigui a ell.
Hi havia un luco, des de llarga edat mai violat,
que amb les seves connexes branques l'aire fosc cenyia
i les gèlides ombres, desviats profundament els sols.
A aquest, no els agrestos Pans ni, dels boscos, potents
els Silvanos i Nimfes tenen, mes, dels déus els temples
bàrbars en ritu; en cruels altars es van fer les ares,
i tot arbre es va purificar amb crúors (sang) humans.
Si en alguna cosa, fe va merèixer l'antiguitat que va admirar als supernos,
temen fins i tot posar-se en aquelles branques els ocells,
i ficar-se al llit en les seves coves les feres; ni el vent en aquelles
selves es va tendir, ni, sacsejats dels núvols negrosos,
els llamps; en aquests arbres que a cap aura ofereixen
la seva fronda, està un horror seu. Allí, de negres fonts, moltíssima
ona cau, i dels déus els simulacres ombrívols
d'art manquen, i, informes, en tallats troncs s'alcen.
El mateix orín (rovell) i el palor (palidesa) del roure ja pútrid, deixen
atònit; no temen així, divulgats els seus trets,
als númens sacres: tant als seus terrors afegeix
no conèixer a quins déus temin. Ja la fama deia
que, del moure's de la terra, mugien buides cavernes
sovint, i que cadents teixos sorgien de nou,
i que els incendis de la no ardent selva fulgían
i que entorn dels roures fluïen abraçades serps.
No aquell lloc, amb culte, més de prop els pobles freqüenten,
mes ho van cedir als déus. Quan a mig eix està Febus
o negra nit té al cel, tem els seus accessos el mateix
sacerdot, o del luco al senyor sorprendre, li fa por.
Mana que es derroqui, ficat el ferro, aquesta selva,
perquè veïna a l'obra i, per la guerra anterior, intocada,
entre les despullades muntanyes s'estava densíssima.
Mes fortes mans tremaren, i, moguts per la temible
majestat del lloc, si roures sagrats ferissin, que les destrals
haurien de tornar-se als seus membres, creien.
Fonts:
Diccionari.cat: https://www.diccionari.cat/GDLC/sagrat (Consultat 31 de juliol de 2024)
BIGLINO, M.: "Los 12 Dioses Romanos y Yave" 1 de març 2024 (Consultat 31 de juliol de 2024) https://www.youtube.com/watch?v=s1ixWUNxl7E
OTTO, R.: "The Idea of the Holy". Oxford University Press. ISBN 0-19-500210-5.
FOWLER, W. W.: "The Roman Festivals of the Period of the Republic". Ed.MacMillan and Co., Londres, 1899.
CARRASCO, GASPAR Y ROIG: "Mitología universal" (Imp. y Libr. de Gaspar y Roig, Madrid, 1864),
URCULLU, J.: "Catecismo de mitología" (R. Ackermann. Londres, 1826)
ADAMAH: "Numina Romana – Spirits in Roman Religion" Publicat a https://eaglesanddragonspublishing.com el 6 de març de 2020. https://eaglesanddragonspublishing.com/numina-romana-spirits-in-roman-religion/
VIQUIPÈDIA (Consultat 31 de juliol de 2024)
La religión en la antigua Roma https://es.wikipedia.org/wiki/Religi%C3%B3n_en_la_Antigua_Roma
Numinous https://en.wikipedia.org/wiki/Numinous
Bosque sagrado https://es.wikipedia.org/wiki/Bosque_sagrado