En una de les meves visites a llibreries de segona mà, vaig trobar d'oferta un parell de llibres de F.L. Beynon, un autor per a mi desconegut, que ha tractat a bastament el tema dels orígens alienígenes de la civilització humana.
Animada per l'oferta i encuriosida per llegir noves aportacions a aquest tema, em vaig fer amb els dos llibres un preu de ganga. Dels dos, avui us presentaré el primer: "El hombre esclavo de Dios".
Es tracta d'un llibre publicat als anys vuitanta i que, com moltes aportacions d'aquella dècada, té un entranyable regust passat de moda.
Testimonis documentals
El llibre està dividit en cinc parts, la primera de les quals aporta raons a favor de la tesi d'una intervenció alienígena. Les raons que addueix són, per una banda, tecnològiques i, per altra banda, els testimonis recollits als textos antics.
Entre els testimonis documentals ofereix diverses cites de la Bíblia, del llibre d'Enoc i del Rig Veda on es narren les visites que els déus feien a la Terra i el privilegi d'alguns humans de visitar el cel.
D'Enoc ens diu la Bíblia que era fill de Jared, descendent de Set, fill d'Adam, pare de Matusalem, avi de Lamec i besavi de Noé. Aquest Enoc va viure fins als 365 anys i és l'únic que no va morir, com s'afirma a Gn 5,21-24:
"Enoc caminava amb Jahvè, i va desaparèixer perquè Jahvè se'l va emportar".
Segons el Llibre dels Jubileus (s. II e.c.):
"Durant tres-cents anys, Enoc va aprendre tots els secrets (del Cel i de la Terra) dels bene Elohim (“els fills dels déus”).
Beynon continua amb diverses descripcions de viatges a l'espai com el viatge del rei Etana al cel a la recerca de la fertilitat, les descripcions de l'espai del "Llibre de la mort" egipci, el viatge a la lluna de Hou-Yih (2309 a.e.c.) i els viatges dels siddhas al voltant de la Terra, narrats al "Surya Siddhanta".
Beynon, al contrari que altres autors com Eric Von Däniken, a qui critica obertament, no creu que la intervenció dels déus fos benèvola ni que hi hagués un ànim d'instruir als humans ni de guiar-los cap a la civilització, sinó que totes les accions dels déus estaven guiades pels seus propis interessos.
Perquè, si la intenció dels déus (elohims, anunnakis, zeoi, etc.) fos benèvola, el món estaria en l'estat que està ara? El món antic hauria estat, com va ser, una guerra continuada d'aniquilació i extermini?
Si ens haguessin volgut transmetre els seus coneixements, perquè no ho van fer en la totalitat, no sols uns coneixements seleccionats que sols afavorien els seus interessos?
Quin sentit tindrien si no la creació de les elits i de les religions, sinó oprimir la humanitat i mantenir-la en la ignorància?
La creació de les elits
En el Llibre d'Enoc, els elohim poerten al cel a Enoc i a cinc escrives més per tal que prenguin nota de les ensenyances que els déus volen transmetre a la humanitat, però dels noranta-quatre llibres que es van escriure Enoc rep aquestes instruccions:
"Els vint-i-quatre llibres que has escrit primer, els donaràs a conèixer perquè els llegeixin dignes i indignes; però retindràs els setanta darrers i sols els entregaràs als savis del poble".
Aquestes elits formaven principalment les castes sacerdotals a les quals els governants acudien quan havien de prendre decisions importants, per tal que llegissin els designis dels déus i els donessin el vistiplau per emprendre una campanya guerrera o altres decisions transcendents. Els sacerdots eren els intermediaris dels déus, coronaven als reis, administraven els temples, legislaven i interpretaven la voluntat dels déus i dels astres. Eren, en definitiva, el veritable poder.
La invenció de les religions
Segons Beynon la religió va ser la invenció perfecta per mantenir la desigualtat social, com s'explica sinó que unes elits de nombre molt reduït puguin mantenir els seus privilegis quan la immensa majoria de la humanitat té poc o res?
La religió no només promet a qui no té un món millor més enllà de la mort, sinó que a més, el felicita i reconforta per la seva renúncia als béns materials. D'aquesta manera, qui no té està conformat amb la promesa d'una recompensa futura i qui té no ha de patir per perdre els seus bens a mans de qui no té.
La promesa de la Nova Terra, del Paradís, del regne dels cels, del Nirvana qualsevol altre nom que prengui és la recompensa per renunciar en aquesta vida als béns materials i a les males accions. Però, només la gent pobra, la gent rica pot comprar exempcions, butlles i altres dreceres per continuar gaudint en aquesta vida de tot el que hi ha a la seva disposició i a assegurar-se una plaça en el cel.
En paraules de l'autor:
"Les persones pobres han estat sempre enganyades i explotades, per mitjà de la seva por al desconegut i de la seva ignorància, i sobretot, per mitjà de la promesa formal d'un déu bo que premiaria les seves desventures en aquest món, amb la pau i l'amor etern en l'altre món".
Les làmpades incandescents
A la segona part, aborda el tema tecnològic amb les restes arqueològiques i documentals que ens parlen de civilitzacions avançades molt enrere en el temps, molt més enrere que la cronologia acadèmica.
Es donen diversos exemples de l'ús de l'electricitat en temps antics, com el cas de les làmpades incandescents. Els exemples són tan nombrosos que en donaré només uns quants.
La primera troballa d'aquest tipus de tecnologia la va fer l'arquitecte Wilhem Köning qui el 1938 va descobrir diverses àmfores de fang recobertes d'asfalt, amb varetes de ferro a l'interior d'uns cilindres de coure. Köning va publicar la seva troballa la revista "9 Jahre Irak" amb la teoria que el conjunt d'àmfores era un grup de bateries elèctriques. La seva teoria fou rebutjada per la ciència oficial fins que Williard Gray, enginyer de la General Electric Company en va replicar una confirmant la teoria de Köning.
I pel que fa a les proves documentals, són nombrosos els testimonis de "lux perpetua" utilitzats sobretot en contextos religiosos.
Numa Pompilio, segon rei de Roma, tenia un "lux perpetua brillant a la cúpula del seu temple. Luciano (s.II e.c.) va observar en un dels seus viatges a Hieràpolis que al cap de la deesa Hera brillava una pedra incandescent que era capaç d'il·luminar tot el temple durant la nit. Pausànies (s.II e.c.) descriu una làmpada al temple de Minerva que podia estar encesa de manera ininterrompuda. Sant Agustí (s. IV) descriu una làmpada meravellosa "que no pot ser apagada ni per l'aigua ni pel vent, perquè no té flama". I durant el regnat de Justinià de Bizanci (s. IV) va ser descoberta una làmpada incandescent amb una inscripció que l'acompanyava, segons la qual portava encesa cinc-cents anys.
Exemples d'aquests n'hi ha molts, potser el més recent va ser el descobriment l'any 1401 de la tomba de Pallas, prop de la ciutat de Roma. En el moment d'obrir el sepulcre van tenir la sorpresa de veure que estava il·luminat per una làmpada que certament estava allà des del moment de la seva mort, dos mil anys abans.
I per si encara queda el més petit dubte, a la Biblioteca dels Prínceps indis, a la ciutat d'Ujjain es conserva un antic document titulat "Agastya Samhita" on es donen les instruccions per construir aquestes bateries elèctriques:
"Col·loqueu una planxa de coure, ben neta, en un recipient de fang; cobriu-la amb sulfat de coure i amb encenalls humits. Després d'això, poseu una cap de mercuri amalgamat amb zenc per sobre dels encenalls humits. El contacte produirà una energia coneguda amb el nom de Mitra-Varuna (ànode i càtode). L'aigua s'escindirà, per l'activació d'aquest corrent, en Pranavayú i Udanavayú (oxigen i hidrogen). Es diu que una cadena de cent recipients d'aquest tipus proporciona una força molt activa i eficaç".
Aquest coneixement continuava usant-se a llocs remots com el Tibet com testimonia el pare Evariste-Regis Huc (1813-1860) que va veure personalment aquestes làmpades o C.S. Downey que en un viatge a àrees remotes de Nova Guinea va visitar un poblat que gaudia d'il·luminació elèctrica "igual, sinó superior a la que nosaltres utilitzem en ple s. XX".
Guerres nuclears
Per acabar aquesta segona part, Beynon aborda el tema de les naus espacials i les armes nuclears tan àmpliament documentat en els textos antics.
En aquest camp exposa dues teories, bé els alienígenes van lluitar entre ells per raons que desconeixem tenint com a escenari la Terra, bé van utilitzar el nostre planeta com a camp de proves.
A l'epopeia hindú de "Ramayana" se'ns dona aquesta descripció de les naus anomenades vimana:
"Les màquines voladores, vimana, tenien forma d'esfera i navegaven per l'aire per efectes del mercuri, que suscitava un fort vent propulsor. Els homes que anaven dalt dels vimana podien recórrer grans distàncies en un temps meravellosament breu. Els vimana es conduïen conforme a la voluntat del pilot, volant de baix a dalt, cap endavant o cap enerere".
I al Mahabharata, al llibre de Drona Parva se'ns descriu el llançament del que tristament podem identificar com una bomba nuclear:
"Van llençar un projectil gegantí que cremava amb foc sense fum, i una profunda foscor va descendir sobre els soldats i les coses. Es va aixecar un vent terrible, i núvols del color de sang caigueren fins al terra. La naturalesa embogí i el sol girà sobre sí mateix. Els enemics queien com a arbrets destruits per les flames; les aigües dels rius bullien i els que s'hi tiraven buscant salvar-se, morien miserablement. Els boscos cremaven. Elefants i cavalls barrinaven i renillaven en la seva embogida cursa contra el foc. Quan el vent hagué escampat la fumera dels incendis, descobrirem milers de cadàvers reduïts a cendres".
I al Mausalava parva se'ns dona una altra colpidora descripció d'aquesta terrible arma:
"Fou una arma desconeguda, un fulgor de ferro, un gegantí missatger de la mort que va reduir a cendres a tots els que pertanyien a la raça dels Vrishnis i dels Andhakas. Els cadàvers abraçats eren irreconeixibles: pel i ungles es desprenien; la vaixella es trencava sense causa aparent; els ocells es tornaven blancs. En el transcurs d'unes hores, tots els aliments es tornaren nocius".
Aquestes narracions han estat recolzades per descobriments arqueològics com l'esquelet trobat pel científic soviètic Gorbovski a l'Índia amb una radioactivitat cinc vegades superior a la normal o la sorra vitrificada (cristal·litzada) del llac Nob-Nor al desert de Gobi, calculada en una edat de deu mil anys.
L'humà esclau dels déus
Malgrat que avui en dia tenim ben assumit que el treball forma part de la vida humana, i que gràcies al cristianisme i les altres religions ens conformem sense qüestionar, la vida humana no hauria d'estar dedicada a treballar si no existissin les desigualtats socials, la propietat privada i el desig d'acaparar de les elits.
Només cal fer una ullada al món actual per entendre quin és l'objectiu de les religions i les seves lleis:
"En tots els països del món occidental: primer es protegeixen els interessos privats dels qui més tenen; després, dels que tenen alguna cosa i, finalment, se sanciona a qui, possiblement roba per menjar o perquè ningú li ha ensenyat una altra manera de viure, o potser, perquè no li agrada que l'explotin tota la vida".
En aquesta tercera part del llibre, Beynon aborda el paper de les religions en la creació i manteniment de la desigualtat, analitzant les religions cristiana i les aparicions de verges, la islàmica amb l'ascens de Jomeini, el budisme, el bramanisme hindú i el xamanisme.
Segons l'autor, la primera humanitat vivia en un estat plàcid on sols s'havien de preocupar del manteniment de la tribu. Tal com veiem en tribus actuals, com els yayuros, devien viure en un estat de comunitat econòmica, sense classes socials ni propietat privada.
Amb l'arribada dels alienígenes, es va crear la desigualtat, ja que aquests van transmetre els seus coneixements sols a determinades persones de les tribus, aportant civilització, però també infelicitat.
Els humans iniciats, futurs sacerdots, es van encarregar de deïficar aquests alienígenes i de sotmetre la resta dels seus congèneres als seus manaments. A causa dels cataclismes a què estava sotmesa la Terra, molts dels coneixements que s'havien adquirit es van perdre, però va restar la memòria dels prodigis i sobretot de l'immens poder dels déus.
D'entre ells, el més intolerant dels déus fou Jahvè, tal com es pot llegir a la Bíblia ocasiona la mort de 25 millions de persones, segons els càlculs de l'escriptor Steve Wells al seu llibre 'Drunk with Blood'. Això només a la Bíblia, perquè el nombre de víctimes del cristianisme des de la seva ascensió a religió oficial fins ara és abominable.
El patiment humà
A la quarta part del llibre, Beynon analitza l'estat actual de la societat: l'ús de l'energia nuclear i els seus inconvenients, l'efecte dels pantans en els terratrèmols i els desastres mediambientals, per concloure que el coneixement transmès ha estat una ínfima part del que ens podrien haver ensenyat.
Finalment, en la cinquena part exposa la seva teoria de per què el món és el desastre que veiem arreu: un món de desigualtat, injustícia i opressió on l'ésser humà viu angoixat i amb por.
Segons Beynon, d'un planeta Y on els éssers vivien en harmonia amb el seu jo interior, van ser expulsats un conjunt d'individus que havien desenvolupat sentiments negatius com l'enveja, l'egoisme i l'afany de poder. En el seu exili aquests éssers van arribar al planeta Terra on van trobar que els homínids que l'habitaven podien servir per als seus interessos i, bé van potenciar els individus que millor s'adaptaven bé els van modificar genèticament fins a arribar a l'Homo sapiens.
En aquest procés, i gràcies al canibalisme (especialment del cervells) segons autors com Oscar Kiss Maerth, els humans van adquirir una sèrie de potències, com la capacitat de parlar, fabricar, raonar, però en van perdre d'altres com la telepatia grupal, al mateix temps que desenvolupaven aspectes negatius com el canibalisme i la incontinència sexual.
La sexualitat incontrolada suposà la violació de les femelles que no estaven receptives fora del període de zel.
L'opressió de les dones, l'abús de poder per part de les elits, el treball obligat i la incertesa sobre la pròpia vida, han conduït a l'ésser humà a viure amb por i angoixa, i és precisament aquesta la finalitat de tot el procés.
Conclusió
Pel tipus de naus descrites als documents antics, podem concloure que sovint s'han utilitzat sistemes de transport basats en la desmaterialització. En experiments duts a terme per la Nasa, s'ha pogut observar que la densitat humana és massa elevada per suportar aquests tipus de processos.
Hem de concloure, doncs, que la densitat dels alienígenes és molt inferior a la nostra. En conseqüència, el seu tipus d'alimentació no pot ser similar al nostre, sinó que s'han d'alimentar de substàncies més etèries com ara el fum (tal com indiquen les nombroses indicacions per a realitzar els sacrificis) o l'energia que es desprèn dels éssers vius, en aquest cas, el patiment dels humans.
La finalitat dels alienígenes en les seves intervencions a la Terra ha estat sempre la mateixa: alimentar-se de l'angoixa dels humans.
En conclusió, la nostra situació és comparable a la dels animals que viuen en un zoo i Beynon ens planteja una sèrie de preguntes aplicades a aquests animals, però que tenen com a objectiu fer-nos conscients de la situació en què ens trobem els humans:
- Saben els animals que estan presoners?
- Saben que són una distracció per als visitants?
- Saben que estan sent explotats?