En els darrers anys, la filosofia perenne gaudeix de molta popularitat i no és d'extranyar ja que ens facilita una espiritualitat personal en la que podem prendre els plats que més ens agradin del menú de les religions. Per al cos tenim el ioga, el txi kung i el tai-xi; per a la ment seleccions de textos tradicionals adaptats a les nostres necessitats diàries: frases escollides de la Bhagavad gita, els ioga sutres de Patanjali, missatges d'amor cristians, aforismes zen, etc. Per a l'esperit, els kirtans, els mantres, els retirs o la meditació. Tot ben adaptat i mastegat perquè només haguem de dedicar el nostre limitat temps a allò que és esencial.
"Segons els defensors moderns de la versió mística de la filosofia perenne, com Nasr (1989, 1993), Schuon (1984a) i Smith (1976, 1987, 1989), el nucli doctrinal de la filosofia perenne és la creença que l'Esperit, la Consciència Pura o la Ment Universal és l'essència fonamental de la naturalesa humana i de la totalitat de la realitat. Encara que hi pugui haver algunes divergències interpretatives o descriptives, totes les tradicions contemplatives consideren la realitat com a ontològicament idèntica a allò que l'origina, l'Esperit que és immanent i transcendent i, en essència, idèntic a la consciència humana més profunda. Aquest Esperit constitueix el referent últim del què es pot considerar real, veritable i valuós. En la visió perennialista, doncs, l'Esperit és el fonament primordial ontològic, epistemològic i axiològic del cosmos.
Altres principis importants que normalment es deriven d'aquesta Veritat primordial inclouen la cosmologia involutiva, l'ontologia i l'axiologia jeràrquiques, i l'epistemologia jeràrquica (vegeu, per exemple, Nasr, 1989, 1993; Quinn, 1997; Rothberg, 1986b, H. , 1976,1989; Wilber, 1977, 1990a, 1993a). Vegem-los breument un per un:
- La cosmologia involutiva és el postulat que l'univers físic és el resultat d'un procés d'emanació, restricció o involució de l'Esperit. En altres paraules, l'Esperit és anterior a la matèria i aquesta ha evolucionat a partir d'aquest.
- L'ontologia i axiologia jeràrquiques es refereixen a la visió de la realitat com a composta per diverses capes o nivells d'existència jeràrquicament organitzats (per exemple, matèria, ment i esperit), l'anomenada Gran Cadena de l'Ésser. En aquesta jerarquia, els nivells superiors estan més propers a l'Esperit i són considerats com a més reals, causalment més eficaços i més valuosos que els inferiors.
- L'epistemologia jeràrquica és la teoria del coneixement segons la qual el coneixement dels regnes superiors de l'ontologia jeràrquica és més essencial, revela més sobre la realitat i, per tant, té autoritat sobre el coneixement dels inferiors. És a dir, el coneixement de l'Esperit (contemplació, gnosi) és més cert i valuós que el coneixement dels plans físic i mental (coneixement racional i empíric, respectivament).
Tal com veurem, aquesta és la versió de la filosofia perenne que Ken Wilber va ampliar i va fer popular en cercles transpersonals.
 |
| R. Guenon |
Les varietats de perennialisme
Per motius de claredat he estat parlant del perennialisme místic com un enfocament monolític. Tot i això, m'agradaria suggerir aquí que s'hauria de contemplar amb més exactitud com una família de models interpretatius. En aquesta secció reviso breument els principals models interpretatius perennialistes desenvolupats en els camps del misticisme comparatiu, la filosofia intercultural de la religió i els estudis transpersonals: bàsic, esotèric, estructuralista, perspectivista i tipològic.
1. Bàsic
2. Esotèric
La segona forma de perennialisme, alhora que admet molts camins, defensa que només hi ha una meta comuna a totes les tradicions espirituals. Com en el model anterior, aquesta meta, encara que universal, pot haver estat interpretada de diferents maneres i descrita segons les doctrines específiques de les diverses tradicions místiques. Encara que no sigui exclusiva d'aquesta escola, aquesta visió se sol associar a tradicionalistes com Schuon (1984a) o Smith (1976, 1989), que diuen que la unitat espiritual de la humanitat només es pot trobar a l'essència esotèrica o mística de les tradicions religioses i no en les formes exotèriques o doctrinals. Les metàfores bàsiques que representen aquest model són les imatges de rius diferents que desemboquen en un mateix oceà, diferents camins que condueixen al cim d'una muntanya o diverses cascades d'aigua que brollen d'una mateixa font.
3. Estructuralista
Aquest model entén les múltiples sendes i metes místiques com a manifestacions contextuals (estructures superficials) de patrons universals subjacents (estructures profundes) que en última instància constitueixen un camí i una meta paradigmàtica per a totes les tradicions espirituals. Implícita ja en la distinció de Jung entre els arquetips noumènics i fenomènics, i en els estudis d'Eliade sobre el mite, la versió estructuralista de dos nivells sobre la religió universal i el misticisme va ser proposada explícitament per primer cop per Anthony i Robbins (Anthony, 1982; Anthony i Robbins, 1975). L'enfocament estructuralista del perennialisme va donar un gir evolutiu als estudis transpersonals en mans de Wilber. Segons Wilber (1984, 1995, 1996b, 1996c), encara que els factors històrics i culturals determinin les manifestacions superficials de les formes espirituals, l'espiritualitat humana és en darrera instància universal, ja que està constituïda per una jerarquia evolutiva d'estructures profundes o nivells de percepció espiritual invariables: psíquic, subtil, causal i no dual. Una metàfora emprada per Wilber per descriure aquest model és una escala els graons de la qual corresponen a diferents nivells espirituals. Atesa la influència considerable de les idees de Wilber en cercles acadèmics transpersonals, una secció subsegüent d'aquest capítol examina aquest model amb més profunditat. Una altra versió estructuralista de les experiències transpersonals i espirituals és l'estructuralisme biogenètic proposat per Laughlin, McManus i d'Aquili (1990).
4. Perspectivista
La quarta forma de perennialisme, encara que admet l'existència de molts camins i de moltes metes en el misticisme, concep aquestes metes com a perspectives, dimensions o manifestacions diferents del mateix Fonament de l'Ésser o Realitat última. Tal com veurem, per exemple, Grof (1998) explica la diversitat de fonaments espirituals últims (un Déu personal, un Brahman impersonal, sunyata, el Buit, el Tao, la Consciència Pura, etc.) com a diferents maneres d'experimentar el mateix principi còsmic suprem (pàg. 26 i segs.). El títol de l'assaig de Nasr (1993), One is the Spirit and Many Its Human Reflections (Un és l'esperit i molts els seus reflexos humans), és típic d'aquesta visió. Aquesta postura pot adoptar la forma de suggerir la complementarietat de les tradicions orientals i occidentals, com van fer alguns dels primers orientalistes, per exemple, Müller a la religió comparada, Northrop a la filosofia o Edmunds a la teologia (Clarke, 1997). També pot adoptar un caràcter kantià, com en el cas de Hick (1992), que proposa que les reivindicacions de coneixement i cosmovisions espirituals en conflicte són el resultat de diferents percepcions fenomèniques modelades per la història, però referents a la mateixa realitat noumènica. La metàfora bàsica aquí és la popular història sufí de diversos cecs tocant diferents parts del mateix elefant, cadascun insistint que la seva descripció descriu amb exactitud la totalitat.
5. Tipològic
Íntimament relacionat amb el perspectivisme universal es troba el postulat d'un nombre limitat de camins i metes que es troben a les diferents tradicions místiques, per exemple un misticisme extern i un altre intern a Otto (1932), un extravertit i un altre introvertit a Stace (1960) ) o els misticismes de la naturalesa, monista i teista a Zaehner (1970). Aquest model també és perennialista quant al fet que aquests tipus de misticismes es consideren independents del temps, del lloc, de la cultura i de la religió. L'universalisme tipològic sovint adopta una postura perspectivista i afirma que les diferents classes de misticisme són expressions o manifestacions diverses d'una única realitat espiritual última.
En reflexionar sobre la classificació anterior, el lector haurà de tenir present que hi ha un grau substancial de superposició entre els models i que alguns dels autors esmentats com a representants d'un model en particular també es podien haver situat en altres. Això és perquè, en alguns casos, el pensament d'un autor conté elements que es poden aplicar a diferents models, i, en altres, perquè diferents obres d'un mateix autor poden posar èmfasi en un model perennialista o un altre. També és important observar que hi ha moltes diferències destacables entre els autors classificats sota un mateix epígraf".
Deconstrucció del perennialisme
A continuació, Jorge N. Ferrer fa una deconstrucció del perennialisme on exposa quins són els punts febles d'aquest enfoc (Pàgs. 148-150).
El perennialisme és una postura filosòfica apriorísticaFerrer suggereix que el nucli de la filosofia perenne, "no és el resultat de la investigació intercultural o del diàleg interreligiós, sinó una inferència deduïda de la premissa que hi ha una unitat transcendent de la realitat, un únic Absolut subjacent a la multiplicitat fenomènica i cap al qual s'encaminen totes les tradicions espirituals".
"Els perennialistes solen afirmar que la unitat transcendent de totes les religions només pot ser aprehendida intuïtivament i confirmada mitjançant un òrgan o facultat coneguda com l'Intel·lecte (anomenat també Ull del Cor o Ull de l'Ànima).
Aquest l'Intel·lecte que participa de a realitat Divina no es veu limitat per la realitat històrica i pot veure les «coses tal com realment són» a través de la intuïció metafísica directa (gnosi) (vegeu, per exemple, Cutsinger, 1997; Schuon, 1997; H. Smith, 1987, 1993). El coneixement, doncs, es basa en la intuició de l'Intel·lecte per percebre la realitat última.
Els perennialistes sostenen també que "per ser genuïnes les intuïcions metafísiques han de ser universals. I això és així, ens asseguren, perquè la universalitat és la marca distintiva del que és Veritat".
En paraules de Schuon (1984a): «Cap escola o persona no té l'exclusiva de les veritats [perennes] que acabem d'expressar; de ser així no serien veritats, ja que aquestes no es poden inventar, sinó que necessàriament han de ser conegudes a totes les civilitzacions tradicionals integrals» (pàg. xxxiii). A això hi afegeix: «La Intel·ligència és o individual o universal; o raó o Intel·lecte» (pàg. 152).
"Però aleshores, el discurs perennialista es redueix a dir que o la teva intuïció metafísica confirma la Veritat Primordial o és falsa, parcial o pertany a un nivell inferior de percepció espiritual. La filosofia perenne, a través de la seva pròpia lògica circular, s'ha fet invulnerable a tota crítica (cf. Dean, 1984)".
"Segons Nasr (1996), per exemple, la meta de l'hermenèutica perennialista no és estudiar allò que diuen les diverses tradicions espirituals respecte a elles mateixes, sinó «veure més enllà del vel de la multiplicitat […] aquesta unitat que és l'origen de totes les formes sagrades» (pàg. 18) i descobrir «la veritat que brilla dins de cada univers religiós autèntic manifestant el que és Absolut» (pàg. 18).
Aquesta tasca només es pot dur a terme, afirma Nasr (1996), centrant-se en la dimensió esotèrica de les tradicions religioses, la jerarquia dels nivells de la realitat, la distinció entre fenomen i noúmen i altres postulats perennialistes".
El perennialisme afavoreix una metafísica monista no dual
Allò Absolut de la filosofia perenne, lluny de ser un fonament neutral i veritablement inqualificable, és representat com secundant una metafísica monista no dual, molt semblant a la Divinitat neoplatònica o al Brahmán advaita.
El perennialisme tendeix cap a una epistemologia objectivista
El perennialisme tendeix cap a l'essencialisme
"L'atribució perennialista d'un poder explicatiu o valor ontològic més gran al que és comú entre les tradicions religioses és problemàtica, ja que "encara que poguéssim trobar un substrat essencial als diferents tipus de consciència mística (per exemple, l'experiència pura, la «talitat», o «un sabor»), no necessàriament s'ha de deduir que aquest fonament comú hagi de ser la meta de totes les tradicions, lobjectiu més valuós espiritualment, o el cénit dels nostres esforços espirituals. Encara que sigui possible trobar paral·lelismes entre les tradicions religioses, la clau del poder espiritualment transformador d'una tradició es pot trobar en les pròpies pràctiques i visions distintives".
El perennialisme tendeix cap al dogmatisme i la intolerància
"Aquestes suposicions universalistes i objectivistes solen conduir els filòsofs perennialistes cap al dogmatisme ia la intolerància davant de diferents visions espirituals del món. Tal com hem vist, la filosofia perenne concep les diferents tradicions religioses com a camins que condueixen a una única realitat absoluta. Tot i els diferents universos metafísics propugnats per les tradicions contemplatives, els perennialistes insisteixen que «només existeix una metafísica, però que hi ha molts llenguatges tradicionals a través dels quals s'expressa» (Nasr, 1985, pàg. 89)".
"Però, què hi ha de les tradicions espirituals que no plantegen un Absolut metafísic o una Realitat darrera transcendent? Què passa amb les tradicions espirituals que es resisteixen a encaixar a l'esquema perennialista? La solució perennialista per a les tradicions espirituals en conflicte amb les premisses és ben coneguda: les doctrines i tradicions religioses que no accepten la visió perenne no són autèntiques, són merament exotèriques o evidencien nivells inferiors d'agudesa intuïtiva en una jerarquia de revelacions espirituals la culminació de les quals és la Veritat perenne (cf. Hanegraaff, 1998). Per exemple, Schuon (1984b) sol distingir entre allò Absolut en si mateix, que transcendeix tota forma, i allò relatiu relatiu promulgat per cadascuna de les religions. En aquest esquema, els diferents fonaments espirituals últims, encara que absoluts dins del seu propi univers religiós específic, són merament relatius en relació amb l'absolut únic que defensen els perennialistes".
"I com que aquest Absolut únic, lluny de ser neutral o inqualificable, està millor representat per una metafísica monista no dual, els perennialistes solen considerar com a inferiors les tradicions que no s'adapten al no dualisme o al monisme impersonal: el no dualisme impersonal de Sankara és més a prop de l'Absolut que Ramanuja i els monoteismes personalistes semítics (Schuon, 1981); les tradicions no duals estan més properes que les teistes (Wilber, 1995) i així successivament".
Fonts:
Espiritualidad Creativa (II): tipos de perennialismo
Revisioning Transpersonal Theory: A Participatory Vision of Human Spirituality. State University of New York Press, 2002.
Espiritualitat Creativa. Una visió participativa del transpersonal, de Jorge N. Ferrer, Ed. Kairós , Barcelona 2003, 324 pàgs., traduït d'Alicia Sánchez.