En la recerca dels orígens de la transcendència, de vegades convé retornar al moment present per fer-se una composició de lloc del panorama espiritual actual.
Contràriament al que es podria esperar del racionalisme, materialisme i realisme actual, em sembla que no m'equivoco en dir que ara mateix l'espiritualitat és ben present a la vida de la majoria de les persones del nostre entorn occidental: els centres de ioga proliferen, els centres budistes omplen i la gran majoria de la gent combrega amb frases com: "tots som u", "som una espurna de l'absolut", "els pensaments creen realitat", "això és el karma", etc.
Aquests mantres moderns, que tenen el seu origen en les tradicions espirituals orientals s'han incrustat en les nostres creences com a una crossa necessària per dotar de sentit la nostra vida.
Però, com ha passat això? Com hem evolucionat d'una creença cristiana o aquest nou mantra universal?
La resposta la podem trobar en la psicologia transpersonal i el perennialisme.
Context històric
Fent una mica d'història per posar-nos en context, trobem els antecedents de la psicologia transpersonal en els principis filosòfics de la Revolució Francesa. La racionalitat inherent a la Il·lustració que forma el pensament científic modern, relega a l'espiritualitat a un fet no demostrable empíricament. Això, juntament amb la concepció humanista de la Revolució Francesa, preparen el terreny per a una revisió del paper i els dogmes de la religió.
En el nostre entorn europeu, l'estructura religiosa cristina, amb el seu sistema opressiu per a l'individu, coartador de la llibertat humana, negador de la creativitat i que s'aplica a un sol dogma, no demostrable amb la raó, amb evidents contradiccions que sols poden ser acceptades per la fe, es mostra insuficient per al nou esperit romàntic.
L'individu està necessitat d'una connexió més personal amb la transcendència, d'una experiència individual i aquí apareixen en escena les religions orientals.
L'arribada dels textos orientals, traduïts del sànscrit, als cercles intel·lectuals europeus va obrir un nou camp per a una espiritualitat sense religió.
L'elit europea sent fascinació per la saviesa oriental i s'aboca a tot tipus d'experiències facilitades pels nous descobriments arqueològics i les traduccions de textos antics d'Índia, d'Egipte i altres cultures.
El s. XIX és també el segle de l'ocultisme, de l'espiritisme, de la càbala, el tarot i tota mena de ciències ocultes que havien estat rebutjades per l'església catòlica i que ara són la nova afició de les classes dominants.
Gifford Lectures
Amb aquest context en ment, ens situem a principis del s. XX quan el psicòleg nord-americà William James (1842-1910) de la Universitat de Harvard, imparteix les anomenades “Gifford Lectures” a la Universitat d'Edimburg.
En aquestes xerrades, que després es publicarien en format llibre titulat "The Varieties of Religious Experiences", James va enfocar l'estudi de les experiències religioses des d'una perspectiva psicològica basada en l'estudi de les experiències directes de persones individuals.
Va ser James qui per primera vegada va utilitzar el terme "transpersonal", creant una escola que considera Richard M. Bucke (1837-1902), Carl Gustav Jung (1875-1961) i Roberto Assagioli (1888-1974) com els que van assentar les bases del que posteriorment es convertiria en la Psicologia Transpersonal.
Definició
La psicologia transpersonal és una branca de la psicologia que integra els aspectes espirituals i transcendents de l'experiència humana amb el marc de treball i investigació de la psicologia moderna.
El terme transpersonal significa “més enllà” o “a través” del que és personal, i es refereix a les experiències, processos i esdeveniments que transcendeixen l'habitual sensació d'identitat, permetent experimentar una realitat més gran i més significativa.
Tot i que els camins que es poden prendre a partir d'aquesta síntesi són diversos, depenent de les concepcions psicològiques i espirituals que s'hi integrin, l'objectiu principal de la psicologia transpersonal és que els éssers humans transcendeixin el sentit de si mateixos, per aconseguir identificar-se amb una consciència major i col·lectiva.
La psicologia transpersonal tracta temes com les experiències místiques, experiències transcendents i metafísiques de la vida, expansió de la consciència individual, coneixement interior profund, trobada del sentit de vida personal i últim, identificació col·lectiva amb les altres persones i l'entorn, estats amplificats d'amor, compassió i fraternitat universal.
L'escriptor nord-americà Ken Wilber (1949) distingeix tres nivells en el desenvolupament d'aquesta consciència:
- El nivell prepersonal: és el moment del desenvolupament en què els éssers humans encara no tenen consciència de la seva pròpia ment (nadons que encara no tenen una teoria de la ment ni han forjat la seva personalitat)
- El nivell personal: que s'assoleix quan l'individu pren consciència que és una persona que en pensa, diferent d'altres.
- El nivell transpersonal: el nivell que s'assoleix per mitjà del desenvolupament espiritual, i que consisteix a transcendir la identificació amb el cos i la ment, per assolir un nivell de consciència social, ecològica i espiritual, més gran.
Un dels principals objectius de la psicologia transpersonal és la construcció d'una mirada integradora de les diferents escoles de psicologia, que permeti transcendir les lectures parcials de la realitat humana, accedint a una disciplina de síntesi que reuneixi el més valuós de tots els corrents psicològics desenvolupats fins al present.
Crítica de Richard Tarnas
Segons Richard Tarnas, a la introducció d'Espiritualitat Creativa de Jorge N. Ferrer, la psicologia transpersonal neix com una reacció a la negació que la ciència moderna fa de l'espiritualitat, prenent el compromís de legitimar la dimensió espiritual de l'existència mitjançant la defensa del valor empíric de les experiències intersubjectives individuals i privades d'una realitat espiritual universal independent:
"La cosmologia moderna, en buidar de significat o estructura espiritual l'univers extern de públic accés, va fer que la validació empírica d'una realitat espiritual fos buscada en l'experiència intersubjectiva i privada. I atès que l'experiència d'aquesta realitat espiritual última es considerava compartida pels místics de les diferents eres, aquesta experiència era, igual que la veritat científica, no només independent de les interpretacions i projeccions humanes, sinó també empíricament reproduïble per qualsevol que estigués adequadament preparat per implicar-se en les pràctiques necessàries. Alhora, aquesta realitat suprema validada per consens es veia com a constituent d'una única Veritat absoluta que podia incloure la diversa pluralitat de totes les perspectives espirituals i culturals possibles dins de la seva darrera unitat. Aquesta era la Veritat essencial i transcendent en què totes les religions acabaven convergint en el seu cor místic".
La psicologia transpersonal cerca les seves arrels en l'antiga tradició humanista occidental que es remunta al Renaixement i a la Grècia clàssica, la qual exaltava el valor sobirà de l'individu, de l'experiència individual humana, del potencial humà i de l'autorealització, en el context del rebuig al domini cristià dels dos darrers mil·lennis:
"L'impuls de la Il·lustració privilegiava la veritat universal d'una realitat objectiva: una veritat independent i sense ambigüitats que es pogués confirmar mitjançant l'experiència directa i els procediments experimentals apropiats, que transcendís la diversitat de les diverses perspectives culturals i personals, que netegés la ment de tota distorsió subjectiva i il·lusió supersticiosa, que desmitifiqués la realitat de tota càrrega mitològica i projeccions antropomòrfiques. Aquest impuls preponderant va permetre al projecte modern alliberar el pensament humà de les constriccions percebudes en un cristianisme dogmàtic".
També l'hem de vincular al moviment de la contracultura i l'experimentació psicodèlica, factor clau en la transformació filosòfica de tota una generació de pensadors transpersonals, que va jugar un paper important a reforçar el compromís de la psicologia transpersonal amb l'experiència interior.
L'objectiu de la psicologia transpersonal va ser, per una banda, alliberar l'espiritualitat de la seva associació obligatòria amb la religió cristiana a occident i, per altra banda, refutar la seva negació per part de la ciència moderna, sense deixar de ser fidel als principis científics de comprovació i verificació empírica.
Les diverses pràctiques i aproximacions místiques asiàtiques, en general, despullades dels seus complexos contextos culturals i amb l'èmfasi posat en una meta contemplativa de la transcendència no dualista va conduir al compromís de la teoria transpersonal amb la «filosofia perenne». La filosofia perenne va proveir al món psicoespiritual d'una veritat absoluta de la mateixa manera que la Il·lustració racionalista havia proveït al món físic:
"Una veritat universal impersonal i a priori, independent de tota interpretació cultural i subjectiva, que pogués ser verificada empíricament per una comunitat adequada d'investigadors mitjançant les metodologies apropiades. Aquesta Veritat perennialista era la veritat més elevada, superior a totes les altres. Era l'única Veritat capaç d'incloure i definir totes les altres veritats".
En cert sentit, els principals pioners i teòrics de la psicologia transpersonal tenien dos objectius: legitimar la nova disciplina i el valor ontològic de l'espiritualitat als ulls de la ciència empírica i legitimar l'espiritualitat i la seva disciplina davant dels seus propis ulls com a científics:
"Això va conduir a un compromís cada cop més intens amb una sola veritat universal absoluta, una lògica rígidament bivalent i la construcció de metasistemes globalitzadors que rebutjaven o afirmaven amb convenciment certes tradicions espirituals i visions filosòfiques segons criteris abstractes, classificant-les jeràrquicament en seqüències evolutives ascendents. Aquest fet va ocasionar alhora controvèrsies i conflictes cada vegada més agitats a mesura que els representants d'una enorme gamma de tradicions i perspectives -indígenes i xamàniques, esotèriques i gnòstiques, romàntiques i neoromàntiques, junguianes i arquetípiques, feministes i ecofeministes, espiritualitats neopaganes del culte a la Deessa, misticisme natural, misticismes cristià, jueu i islàmic, antroposofia, transcendentalisme americà, ecologia profunda, teoria de sistemes, cosmologia evolutiva, teologia whiteheadiana del procés, física bohmiana, entre d'altres moltes- tots afirmaven el valor intrínsec de les seves postures en contra de les superestructures teòriques per les quals se sentien marginats, devaluats i mal representats".
Als anys noranta, l'entusiasme inicial dels congressos de la International Transpersonal Association, fundada per Grof als anys setanta, havia entrat en crisi:
"Els descobriments de la investigació moderna sobre la consciència, les teràpies experiencials, els informes psicodèlics, les emergències espirituals, la investigació sobre els estats de consciència no ordinaris, l'antropologia de camp, la tanatologia, els relats dels místics de diferents cultures i èpoques- suggerien un quadre molt més complex del que els principals sistemes teòrics podien acomodar. Cap als anys noranta, una mena de guerra civil s'havia declarat, una crisi que va sumir aquest camp d'estudis a la controvèrsia i el cisma".
En conclusió, les realitats transpersonals mai no podran ser descrites adequadament mitjançant classificacions jeràrquiques dels camins i perspectives espirituals de la humanitat, basades en una única veritat espiritual. En aquest sentit Ferrer posa de manifest la necessitat de desvincular la psicologia transpersonal de la filosofia perenne.
Segons Richard Tarnas, cal una actitud dialògica i respectuosa de la diversitat de les autorevelacions de la saviesa, així com de les profunditats irreductibles del seu misteri, intel·ligència i poder. En resum, hem d'evitar intentar dominar intel·lectualment el Misteri, per honrar l'Esperit que, com el vent, bufa «allà on vol».
Fonts:
Revisioning Transpersonal Theory: A Participatory Vision of Human Spirituality. State University of New York Press, 2002.
Espiritualitat Creativa. Una visió participativa del transpersonal, de Jorge N. Ferrer, Ed. Kairós , Barcelona 2003, 324 pàgs., traduït d'Alicia Sánchez.
